És a l’estiu, a més, quan les expectatives de fer-la petar son més fàcils d’acomplir-se desprès de tantes festes, que no sols una. És a l’estiu, a més, que si viatges gaire lluny, la distància no només és temporal, sinò també que psicològicament ajuda trobar-se a centenars de quilòmetres dels compromissos. Són els estius, curiossament, allò que ha anat encadenant les etapes, com si foren els replans on m’ature per a prendre un descans abans de tornar a pujar més escales. Comprovem-ho: l’any 2007 vaig estiuejar a la Marina (Elx) i al 2008 estava estudiant Periodisme a Elx; al juliol de 2008 vaig ser a Catalunya, i al 2009 estudiarè a Barcelona; enguany he estat quinze dies a París i… què m’esperarà per al 2010?. Bé, no correguem.

No tinc por als plans, que per a això sóc un home lliure; ans al contrari, sinò que per mirar lluny puga perdre els cabassos de plans que tinc cada dia, i que només un se’n duu a terme de tant en tant. Sí, per a mi tenir una idea és sinònim de tenir un pla. En resum, la clau és mirar de lluny el passat (que no canviarà mai), i mirar de prop el futur (que canvia fins l’infinit).

Així vaig funcionar durant aquest any amb CINEMEDI, no sabia com acabaria però el pla era refotudament bó per a mi. Ara sabem que CINEMEDI s’ha convertit en una història en V.O.S. És a dir versemblant, original i singular. Ha sigut una història curta però intensa i, sobretot, irrepetible però amb bon final. No ha tingut continuïtat perquè, des del principi, els camins dels components de Veintidós havien anat divergent. Altres projectes de l’assignatura de Producció Periodística, sortosament, intenten tenir continuïtat més enllà de la mera experimentació acadèmica. Hi han diverses propostes, com ara Premiere CDL, Festa i tradició o El Escenario Ilicitano, que s’han convertit en projectes.

M’he adonat, però, que l’assignatura del professor J. L. González no sols ha creat un laboratori d’experiments col·lectius, sinò un viver de proto-periodistes que manté, juntament amb M. Carvajal i J. A. García Avilés, en un claustrofòbic hivernacle anomenat Atzavares. Potser que el projecte col·lectiu de CINEMEDI no tire endavant, però l’entusiasme que hi tenia no se’n queda enrere. De cap de les maneres. El meu projecte personal continua: Un proto-periodista en moviment que se’n ix abans d’hora del viver, per a ser transplantat a Barcelona, continuarà aquest blog des de http://www.enmoviment.com.

http://www.enmoviment.com

Torres Kumbrian: "Kapuściński és el gran portaveu del genocidi armeni"

El Seminari Ryszard Kapuściński de la UMH va iniciar ahir la primera de les dues jornades amb què compta per a analitzar tant l’obra d’aquest periodista polonès, com la manera que el seu treball ha influenciat al món del periodisme. La mesa va iniciar-se a les 11’00h. amb les ponències d’Agustín Vico, periodista expert en l’obra de Kapuściński, i de Rubén D. Torres Kumbrian, politòleg i professor de la UNED. “Té de manera innata una capacitat d’empatia que el permet submergir-se sense cap dificultat en l’entorn dels altres anònims”, va ser la reflexió amb què ha arrencat Torres el col·loqui sobre l’autor d’Imperium. Aquest llibre va ser, precissament, el tema central de la xerrada, sobre el qual Vico explica que la seua primera font són els seus propis records. “El propi Kapuściński és una font que escolta, que mira i que es passeja”, va il·lustrar.

Torres va analitzar la utilitat sociològica de la tasca de Kapuściński des de quatre premises, mentres es passejava en una aula plena de panells que desgranaven dades de tot tipus sobre Polònia, fetes per l’IES Cap de l’Horta. Primer va descriure al periodista com un comunicador social amb una empatia natural, i desprès va valorar el seu treball com a traductor de significats socials i culturals.  Tot seguit va defendre apassionadament que Kapuściński ha protagonitzat una revolució historiogràfica, ja que “dóna conèixer d’una manera innovadora realitats singulars, desconegudes i, generalment, mal construïdes”; en aquest punt, atès l’origen armeni de Torres, el politòleg va emocionar-se al posar d’exemple la manera com Kapuściński descriu la realitat d’Armènia i, per això, l’ha qualificat com “el gran portaveu del drama del genocidi armeni“. “És un periodista que pren posicionament pel seu compromís social amb les persones que pateixen“, va explicar Torres, i que per això “no utilitza dades estadístiques, sinò el testimoni i el context d’herois anònims”.

Vico va aportar la perspectiva periodística (esq.), i Rubén D. Torres (dta.) ho féu en la vessant sociològica

La segona part de la mesa va correspondre per a Agustín Vico, qui va assegurar que Kapuściński “és periodisme pur i dur, del bó i a imitar” perquè, segons ell, “és un treball que trascendeix en el temps”. Abans de fer un llarg anàlisi d’Imperium, ha pres la trajectòria del polonès com a referència per a fer autocrítica; per a Vico, els periodistes ténen tendència a culpar als demès, i posen excuses en la manca de mitjans, per a no haver d’aprofundir en les problemàtiques socials. Així que Vico espera poder trobar una resposta en l’obra de Kapuściński per a la crisi del periodisme. Alhora que valorava aquest llibre, en què comprèn cròniques de viatges a quinze països de la URSS, Vico considera que l’obra s’ha fet prenent dues fonts principals, les memòries del propi Kapuściński i els testimonis de les víctimes de la dictadura soviètica. “Escriu allò que viu i, sobretot, dialoga amb la gent que ho viu”, va resumir d’un llibre que considera de gran qualitat, especialment quan les intencions de Kapuściński d’escriptor o de periodista es confonen.

Els ponents no van ser els únics que han opinat sobre aquest “polonès universal”, com el va descriure Torres. Fin si tot, hi haguè un debat amb els estudiants sobre l’objectivitat d’Imperium per no haver inclós un punt de vista contrari que, per a alguns alumnes, hauria sigut útil per a equilibrar-ho. “Els seus textos predominen un enfocament bipolar, dels que dominen i dels dominats, però Kapuściński adopta una postura cap als fets, pel seu compromís amb els que pateixen”, va dir Torres al respecte. Com a anècdota, Torres va convidar als estudiants visitar Polònia perquè és “un plaer obligat” i, a mode d’acudit, va fer un consell de viatge: s’ha d’aprendre a pronunciar tres paraules en polonès que són dzień dobry (bon dia), dziękuję (gràcies)  i gin-tonic.