En un principi, la temàtica d’aquesta bitàcola anava dirigida al voltant de com les persones sordes s’informen del món que els envolta. És ben sabut que el llenguatge oral predomina gairebé totalment els gèneres informatius, bé en la seua forma escrita o bé en la seua forma auditiva. Des dels orígens de la nostra civilització, a l’Edat Mitjana per exemple, els pregoners que llegien en véu alta els bans reials des de la plaça major d’una vila ja es poden considerar els precursors primigenis dels actuals locutors radiofònics. Ençà les persones sordes, a més de tenir el problema de l’anafalbetisme (que era típic en les masses), simplement no tenien cap possibilitat d’informar-se perquè no podien participar en la comunicació oral.

Segles desprès fins la nostra època, la situació d’aquest col·lectiu en el plànol comunicacional no ha canviat gaire. Es podria dir ben bé que fins que no tinguè lloc la massificació dels mitjans visuals (televissió, vídeo, càmeres de vídeo, teletext, streaming digital, internet, etc.) a mitjan del segle XX, les persones sordes han estat formant una realitat sociolingüística aïllada, compacta i hermètica. Encara hui dia les generacions més velles de persones sordes continuen mantenint viva aquesta realitat diferenciada, d’aquells que anomenen com “els oients”, sobre la base del llenguatge signat, en comptes del llenguatge oral.

Doncs bé, el que escriu aquestes línies és també una persona sorda que, malgrat això, en la seua infantesa no ha viscut envoltat de la “realitat sorda”, sinò de la “realitat oient”. Si bé considere que he aconseguit adaptar-me prou satisfactòriament a les costums comunicatives dels oients, fa uns quants anys vaig endinsar-me en una d’aquestes realitats, que ells anomenen la “comunitat sorda”. L’experiència fou que he trobat en ells solucions a necessitats communicatives que jo havia renunciat en cobrir-les, sencillament perquè les persones oients no podien, o no sabien, fer-ne res al respecte. En aquest blog, doncs, amb permís del professor de Producció Periodística (gràcies), de tant en tant explicarè les costums comunicatives úniques de la comunitat sorda, en un intent d’integrar mútuament ambdues realitats lingüístiques.

Advertisements