En aquesta època que s’ha iniciat amb la revolució digital (tal com la impremta), moltes vegades he escoltat a conferències i a alguns professors el terme de “periodistes multimèdia”. I en alguna d’aquestes vegades no he pogut evitar riure’m per dins perquè em vé al cap un periodista robocop, terminator, tron, o universal soldier. Sí, com si puguèrem fer totes aquestes maravelles informàtiques d’eixos personatges amb un ull que pampulleja de color roig. Menys mal que al final pense en els Nexus 6 dels emotius replicants de Phillip K. Dick, i se m’albira una esperança de futur. Al capdavall, allò que és multimèdia són els continguts, però no els periodistes.

Abans que de “tecno-alfabetisme”, de saber utilitzar programari informàtic, es tracta d’una qüestió de mentalitat, de saber comunicar d’acord amb les característiques de cada mitjà i de les audiències. Sempre serà possitiu aprendre a triar els plànols amb una càmera, millorar l’escriptura en el reporterisme o saber com documentar-se per a fer anàlisi. Però… fer-ho tot alhora? No som ordinadors amb CPU multitasca i, segurament, no ho farem bé tot això al mateix temps. Allò que importa és que pretenem (almenys jo) ser periodistes amb capacitat d’aprendre coses noves i adaptar-se a les circumstàncies.

Alguna vegada hem escoltat algú tocar un tema musical intercanviant el vent d’un saxofó, la corda d’un piano i la percussió d’un timbal? No seria un músic, sinò un “instrumentalista”. Un home-orquesta que es destaca per l’espectacularitat de les seues habilitats més que per la qualitat de la música. Que es pretenga que una mateixa persona informe d’un esdeveniment intercanviant el so de la ràdio, la imatge d’una fotografia o d’un vídeo i el text d’un article… no és un periodista, sinò un “multimedista”. Sí, el futur és l’orquesta multimèdia, però no composats per “periodistes-orquesta”, sinó redaccions potents basades en la combinació de periodistes versàtils amb altres molt especialitzats.

Advertisements