n1006600074_30405994_5712029L’ecuador psicològic de les vacances, darrere juliol i davant l’agost, és un bon moment per a prendre decissions. A la nit de cap d’any hi ha la costum de dir “any nou, vida nova”. Però desprès del dia d’Any Nou sovint tinc la sensació de que tot continua igual, especialment quan les expectatives de festa de la nit anterior s’ensorren, gairebé com de costum. De vida nova res, encara que puc concedir que d’il·lusions renovades. En canvi, és a l’estiu quan sovint em passa que comence a mirar enrere quina vida tinc, i quina m’agradaria tenir-ne per davant, tot i sospitar-ne lleugerament la que m’espera.

És a l’estiu, a més, quan les expectatives de fer-la petar son més fàcils d’acomplir-se desprès de tantes festes, que no sols una. És a l’estiu, a més, que si viatges gaire lluny, la distància no només és temporal, sinò també que psicològicament ajuda trobar-se a centenars de quilòmetres dels compromissos. Són els estius, curiossament, allò que ha anat encadenant les etapes, com si foren els replans on m’ature per a prendre un descans abans de tornar a pujar més escales. Comprovem-ho: l’any 2007 vaig estiuejar a la Marina (Elx) i al 2008 estava estudiant Periodisme a Elx; al juliol de 2008 vaig ser a Catalunya, i al 2009 estudiarè a Barcelona; enguany he estat quinze dies a París i… què m’esperarà per al 2010?. Bé, no correguem.

No tinc por als plans, que per a això sóc un home lliure; ans al contrari, sinò que per mirar lluny puga perdre els cabassos de plans que tinc cada dia, i que només un se’n duu a terme de tant en tant. Sí, per a mi tenir una idea és sinònim de tenir un pla. En resum, la clau és mirar de lluny el passat (que no canviarà mai), i mirar de prop el futur (que canvia fins l’infinit).

Així vaig funcionar durant aquest any amb CINEMEDI, no sabia com acabaria però el pla era refotudament bó per a mi. Ara sabem que CINEMEDI s’ha convertit en una història en V.O.S. És a dir versemblant, original i singular. Ha sigut una història curta però intensa i, sobretot, irrepetible però amb bon final. No ha tingut continuïtat perquè, des del principi, els camins dels components de Veintidós havien anat divergent. Altres projectes de l’assignatura de Producció Periodística, sortosament, intenten tenir continuïtat més enllà de la mera experimentació acadèmica. Hi han diverses propostes, com ara Premiere CDL, Festa i tradició o El Escenario Ilicitano, que s’han convertit en projectes.

M’he adonat, però, que l’assignatura del professor J. L. González no sols ha creat un laboratori d’experiments col·lectius, sinò un viver de proto-periodistes que manté, juntament amb M. Carvajal i J. A. García Avilés, en un claustrofòbic hivernacle anomenat Atzavares. Potser que el projecte col·lectiu de CINEMEDI no tire endavant, però l’entusiasme que hi tenia no se’n queda enrere. De cap de les maneres. El meu projecte personal continua: Un proto-periodista en moviment que se’n ix abans d’hora del viver, per a ser transplantat a Barcelona, continuarà aquest blog des de http://www.enmoviment.com.

Advertisements